Un viatge a Pitcairn

Durant el mes de març una colla d'aventurers vàrem fer un viatge per la Polinèssia per anar a trobar-nos amb els descendents dels amotinats de la Bounty. Es un viatge fet amb catamarà pel Pacífic fins arribar a la illa de Pitcairn que només té 5 km. quadrats. Té una gran riquesa tant de costes de corall com de fauna marina. Està aillada dels continents per més d'uns 6.000 Km a la rodona. En aquella illa només hi viuen 47 habitants i son l'últim reducte anglés que hi ha al Pacífic.

Desprès d'una curta estada a Tahiti on s'hi està amb un clima bó durant tot l'any, hem visitat per l'interior l'illa les muntanyes i els volcans que hi té i son fantàstics. Hi plou molt sovint, pràcticament a diari i hi ha uns salts d'aigua que no se l'acaben i amb uns rius que ja voldriem tenir-los nosaltres. Una altre cosa que ens ha sorprés ha estat el correu que tenen entre ells i per les illes que és en forma de coloms missatgers. No podem oblidar la benvinguda que ens van fer amb flors. Justament el dia en que es feien les eleccions a Espanya, a Tahiti també es feien eleccions municipals on estava prohibida tota beguda alcohólica tant a nacionals com a estrangers i s'hi pot veure un personatge tatuat que es presentava com a independent i es feia anomenar el Rei de Tahiti. Cosa curiosa es que al mateix dia d'eleccions i davant els col.legis electorals hi podies trobar tota una gentada amb una munió de banderes de diferents colors representades per tota classe de partits tot sent una gran festa compartida per tothom.

Desprès varem estar a la illa de Mooreva on es tot un tresor perdut pel bell mig de Pacífic. Aquí hi habitaven caníbals encara no fa 100 anys i per poder-ho veure varem tenir de ficar-nos dins la selva per poder trobar-nos amb el feréstec que era. Hi tenen llocs sagrats que no es poden trepitjar. Hi han unes platges meravelloses de sorra negra i llocs tant emblemàtics com els que va trepitjar el Capità Cook i d'altres grans aventurers del seu temps.

Per fi, i posant camí cap a Pitcairn, reprenem amb un avió turbo-hèlice i ens endinsem en el més perdut de l'oceà que hi pugui haver. Al mig de l'Oceà tot parant-nos a repostar kerosé en un atoló on només hi viuen prop d'una cinquantena de reclusos, perque ja em direu què hi fan allà sense poder-ne sortir? Ens van venir a saludar a l'aeroport, si es que s'en pot dir així i mentre repostavem amb bidons nosaltres caminavem per la platja. Tot una aventura. Fins i tot un policia ens va acompanyar amb el seu cotxe 4x4 pels voltants de l'atoló, tot estant a menys de 100 km de l'atoló de Mururoa, prou conegut per els experiments nuclears fets allà no fa pas massa temps. Ens vàrem enlairar cap a Mangareva ja ens esperava el vaixell de la Bounty Bay (Més que una odisea) això es té de viure per poder-ho contar. Quatre dies en alta mar amb un onatge que ens feia anar d'un cantó a l'altre i semblava una closca de nou en mig de la immensitat de l'aigua. Vomitant, anant a dormir a sota l'aigua, doncs com que era catamará, els llits els teniem a sota els flotadors. Cada vegada que menjavem ho treiem, en fi, tota una odisea.
Un cop arribats i divisada la illa de Pitcairn, vàrem tenir d'esperar que ens vingués a buscar una llanxa si es que aixi s'en pot dir, més aviat era una barcassa tot salvant les onades de tres metres o més, que per poder desembarcar. Només ho podia fer aquella i per l'únic lloc que tenen. Deu n-hi do. PER FI TOQUEM TERRA. Hens han vingut a buscar els habitants de l'illa i amb el seu únic medi de locomoció (Quads) ens han portat cap a casa seva ja que l'alcalde ens ha assignat a cada un una familia. De moment a l'arribar a terra tot se'ns movia i el primer que hem fet ha estat anar a descansar i refer-nos dels dies passats a la mar.
Aquesta illa es un privilegi de la naturalesa, tenen de tot el que la naturalesa els hi pot donar, encara que si necessiten alguna cosa de fora no deixa de ser un problema, penseu que els aliments com la llet, conserves, i altres estan caducats de fa més de un any i no passa res. Tenen una molt bona producció de mel, tenen gallines i fan els ous del dia. Els carrers son molt drets i per això fan servir els quads i encara que t'embrutes molt doncs no hi ha cap carrer asfaltat, tot és terra vermella.

Es dificil tenir cobertura telefonica, la llum la donen de 8 a 10 del mati i de 5 a 10 del vespre. L'alcalde és la persona que en té cura de que en tinguin, doncs fa anar els generadors. Tenen una botiga i l'obren una hora, tres dies a la setmana. Ja podeu veure en una pinzellada com és aquest pais. Tot és comunitari, no es pot vendre ni traspassar res. El que els hi arriba es pràcticament de Nova Zelanda. Accepten diners tant d'un lloc com d'un altre, això si, no conéixen els diners de plàstic.
Espero que us hagueu fet una petita idea del lloc on ens trobem.

Els rètols al més pur estil anglés i es poden veure per tot arreu així com també es veuen els WC al bell mig de la selva. Podem trobar-nos amb piscines naturals però del mes ferèstec. L'oficina de correus amb el seu encarregat a l'estil dels de la Bounty, amb tatuatges molt comuns en aquests indrets i molts piercings.

També hem visitat el centre de salut i la doctora ens ho ha ensenyat molt amablement, cosa que si hi ha algú, per exemple, que te un atac d'apendicitis, només el seden i esperen que vingui algun vaixell que el porti cap a Nova Zelanda i pot tardar molts dies, mesos, pero falta saber si en vindrà algun i quan vindrà.

També es poden veure altres platjes-piscines naturals on s'hi reunien els amotinats i feien tractes.

Hi ha una flora fantàstica com una immensitat de flors meravelloses on les abelles hi fan la més deliciosa labor de treure el néctar i fer una mel que t'hi llepes els dits, la fruita del pá tant coneguda històricament per els del vaixell de la Bounty que per aquesta raó l'anaven a buscar allà, el café, que te'l podies fer tu mateix sortint de la casa on estaves i collies els grans, els torraves i els molies i te'l feies tu mateix, la tomba d'Adams, la seva esposa i la seva filla, tombes dels amotinats, el canó de la Bounty, la seva campana...

També hi podem contemplar arbres monumentals, l'escola-bressol per pàrvuls on només hi han dos nens, l'altre escola amb cinc nens (en total 7 en tota l'illa) La canalla estan per tot arreu. S'adapten a tot.

Podem veure també coves prehistóriques, la cova del Christian penjada per l'espadat.

La cofradia de pescadors que ens va convidar a un berenar al port de la pesca que haviem fet al matí, les barques sota coberta a l'entrada al port i el vaixell de la Bounty esperant-nos tota la setmana darrera l'illa però a l'altre banda a resguard del vent.

Altres indrets de vora mar tot picant de les fortíssimes onades, una especie de paisatge de Mart, entrada de l'aigua per el mig de la lava ho feia més ferèstec, una tortuga gegant provinent de les Galàpagos i que té aproximadament 150 anys i en pot viure fins uns 300, crancs, cabres salvatges...

En un lloc on no hi ha cobertura ni per via satélit, al vespre hem pogut veure a simple vista com passava el satélit de SO. cap a NE. tot brillant per els raigs del Sol que li tocaven.

En poques paraules, aquella gent viuen en un paradís.

Per molts anys siguin així de feliços.